dimecres, 30 de setembre del 2009

CONSULTA A ARENYS

Que si només han votat el 40% del cens a Arenys de Munt segons tele 5, i que a la resta, el 60%, n’han passat olímpicament perquè no ho entenen o no ho volen entendre. Possiblement també perquè no els dóna la gana, per ignorància o perquè ja sabem qui son, tenen la desgràcia de pensar només en espanyol.

Aquests nouvinguts que no us identifiqueu amb el poble català, els de la ignorància política, els que ens heu imposat el castellà a Catalunya por cojones, per mi ja podeu marxar tots, no us necessitem per res. A part, hi ha allò que en diuen respecte. Catalunya us ha respectat i acollit quan a la vostra terra eren uns moments de gana i xapó, per tots els que s’han integrat a Catalunya, que desgraciadament no son majoria. L’exemple d’Arenys un 60% que no han votat. Son els que no porten la Catalunya al cor, la Catalunya que us ha acollit i respectat, cosa que no teníeu a la vostra terra, la Catalunya espoliada per l’Imperio i, amb tot, us ha donat comprensió i tot el que tenia. Una Catalunya privada de llibertats i odiada pels mateixos republicans espanyols, acollia als quasi morts de gana de l’Espanya profunda, maltractada pel caciquisme.

Aquests, desgraciadament, molts continuen pensant en espanyol. Continuen essent de su tierra al marge del sentimentalisme, em costa entendre-ho i us posaré un exemple: si jo m’hagués trobat a Catalunya amb el fet d’haver de passar per les misèries que heu passat vosaltres, circumstàncies aquestes que m’haguessin obligat a traslladar-me a Andalusia, per exemple, i allà, m’hagués trobat tot el que heu trobat vosaltres a Catalunya... per mi, viva Andalucía. Si no enteneu això, teniu un greu problema d’hispanitat imperialista crònic molt greu, pràcticament únic al món, o és que només enteneu la veu i les ordres del cacic?



Joaquim Pugnau Vidal.

dilluns, 28 de setembre del 2009

Arenys de Munt, per Pere Ortís

I ara!, ¿aquest poble que hauria d’anar el primer, per les raons de bell antuvi exposades, va el darrer? Els primers seran els últims, que em perdoni l’abecedari. I és que acabo d’arribar de lluny, en vigílies de la diada, 2009, després d’un mes llarg de dejuni de noves locals, i ara em trobo amb aquesta que, en aquella població del maresme, l’alcalde, senyor Carles Móra, ha decidit de celebrar un referèndum sobre la sobirania de Catalunya. En la qual cosa compta amb el suport dels millors veïns, davant l’expectació del nostre Govern i del poble català. És absolutament de justícia que l’últim deix d’aquest recull sigui l’escaiença que, de cop i volta, ens dóna base i fonament per a un optimisme i un trosset d’il·lusió respecte a la terra partida(*).
És un gran què, vol dir que comencem a anar pel camí recte. El lector que m’ha llegit, en aquest i altres reculls, sap molt bé que sempre he defensat que la decisió dels municipis catalans, lligada amb la del nostre Govern autònom respecte a la nostra plena sobirania, és el camí adequat per a assolir la llibertat que ens pertoca. Un referèndum oficial ─vull dir aquell que es fes sota el control del govern de Madrid i participat pel magma de ciutadans que ell ha empès dintre casa nostra precisament perquè en aquest cas diguin NO─ no ens convé i tampoc no fóra just. La unió amb Castella no ha estat feta per la lliure decisió dels catalans, per un referèndum en el qual ells hagin votat un SÍ, sinó que ha estat feta per la força de les armes i a base de terrorisme estatal; amb aquesta enumeració em cito a mi mateix, cita que precisament a alguns ja els pot semblar la cançó de l’enfadós, ves.
Finalment, hem emprés el camí que es va proposar Ibarretxe. Seguim el bon exemple dels bascos i ens donem la mà amb ells. Ara això ha de tirar endavant, alea jacta est, “la sort està tirada”, la cosa va en marxa. Cal que ho facin els municipis catalans ─els regits per Convergència i Unió, per Esquerra Republicana, pels sincerament catalans─ i també s’hi han d’ajuntar els municipis bascos, que és el gran moment. Tots alhora tindrem una força que farà el nostre moviment indestructible. Hi tenim el dret, és el nostre privilegi, i ben vinguda l’hora que comencem a exercir-los. Ànims, és una gran invitació als pusil·lànimes, a aquells catalans que són víctimes d’un rentat de cervell del qual ni s’adonen. Cal que els catalans s’analitzin i reformin les seves idees, eliminin els seus tabús i l’auto odi.
Aquests plebiscits aproximen el tema de la sobirania a la gent, la gent el conceben com a possible, i després l’encaixen com a lògic i, un pam més enllà, com a convenient. Heus ací perquè reguitnen tant els diaris castellans.
I no temem ningú. Ni l’estat espanyol, ni aquest grup de falangistes que ho volen podrir i suprimir. Ja sabem qui són. L’episodi que han ofert ha estat grotesc; l’ase em fum si entenc què volen dir amb allò que tant han vocalitzat de ¡libertad!, ¡libertad!; no hi ha aumon ningú tant negat com ells al recte sentit d’aquesta paraula. Tristos espanta-sogres. Però apliquem-los allò de terroristes, perquè ho són, perquè volen suprimir-nos pel terror, ens amenacen amb la violència per tal d’acovardir-nos, perquè utilitzen la sagrada paraula llibertat en to de terror. I potser que ens amenaçaran amb la guerra, si continuem sense fer-los-en cas. I si ens la fan, la guerra, no els l’admetem, deixem-los passar enllà, el món lliure estarà a favor nostre, alçarà el crit, les altes institucions, com és ara l’ONU, el Parlament Europeu i molt possible que també els poderós Estats Units, ens faran costat i intervindran a suprimir la guerra, primer, i després a protegir la voluntat del nostre poble i la del bascos. Quina sort que no tenim armes, esforcem-nos amb sense per a implantar l’imperi del diàleg, de la justícia i de la pau. I si aquelles institucions ens deixen a l’estacada, ja no hi ha món, no hi ha civilització, ni esperança per a tota la humanitat: només via a l’esgarrapada, a la llei de la selva, que és la del ben armat, l’obscura sort de la humanitat, el triomf final de l’odi, de la guerra i de la mort.
Que l’acte de l’Ajuntament d’Arenys no està permès per la Constitució? La llei positiva no pot contradir la llei natural. Sempre hem dit que aquesta Constitució és invàlida. Perquè s’oposa als drets naturals dels pobles ibèrics, de les nacions ibèriques.
Se senten rumors de palpitacions en altres municipis que es disposen a seguir l’exemple d’Arenys de Munt. Areny té una connotació d’aridesa, d’arena de platja o de desert, d’allò que és un ermàs, però rexiquets quina fertilitat! Cal fer-los barretada, han ructificat els primers!
He estat quatre o cinc vegades pel Maresme, però mai he visitat aquesta població. He sentit que tenen una plaça de Catalunya i una rambla. Per tant és un poble bonic, però sobre tot ho és per la ment clara i la voluntat ferma dels seus ciutadans. Ara els faig una visita espiritual, ampla i de ple suport.
Que la participació de votants no ha estat tan alta com hauríem volgut? No importa. És el primer germen, comença la gestació. Ara cal ajudar-lo a créixer, a multiplicar-se. No ens desanimem mai. Constància, pau, unió, diàleg, civilitat. El dret és nostre, el camí és nostre, ningú no ens els pot prendre. Disposem-nos a trobar entrebancs, però són superables, no ens desanimem mai.
(*) Aquests referents van a un recull d’una trentena d’escrits de tema sobiranista, “Solcant la terra partida”, que està al caure.