dilluns, 4 d’abril de 2011

riart s'acomiada al Ple

Riart agraeix el tracte rebut durant aquesta legislatura

El portaveu del grup municipal de Convergència i Unió i exalcalde de Solsona va fer una valoració de la legislatura aquest cap de setmana

14:34
VOTA LA NOTÍCIA
Enviar
Imprimir
Aumentar el texto
Reducir el texto

D.P./SOLSONA El portaveu del grup municipal de Convergència i Unió i exalcalde de Solsona, Jordi Riart, va fer una valoració de la legislatura en el torn de precs i preguntes del ple celebrat dijous passat, la darrera sessió ordinària d'aquest mandat. Riart va definir la legislatura d'accidentada, "tant en l'àmbit personal com d'equip de govern", però "a part d'això hi ha hagut molts acords (i també desacords)", va puntualitzar. Amb tot, Riart va voler remarcar que "m'he sentit molt còmode en aquelles qüestions en les quals hi ha hagut un debat" i també "molt respectat", un fet que "els vull agrair, si més no a títol personal".

Quant a l'alcalde, David Rodríguez, va remarcar que Riart "ha tingut el privilegi i l'honor de ser l'alcalde de la ciutat, una experiència que ningú no ens pot treure". El batlle va recordar que encara hi ha un ple extraordinari previst abans de tancar la legislatura, però va voler deixar constància de la "relació cordial" que hi ha hagut amb l'oposició. Rodríguez considera que "sempre hem sabut distingir entre la política i l'àmbit personal", per això considera que "ens hem de felicitar tots plegats".




2 comentaris

#2 - Isidre Molas el día 04-04-2011 a las 17:26:51
Us n'heu adonat que quan ja havien fet fora el Riart (després del pacte tripartit de despatxos) es van acabar totes les mogudes vehiculades bàsicament a través del Celsona? Evidenment ja manaven aquells que els pseudointelectuals (Abella, Davesas, Rojigualdo, etc.) volien. Si ara guanya (i pot fer govern) l'Algué ja tornarem a veure els escrits al Celsona: un que la dreta això i allò, l'altre que vol vol entrar a la Catedral, i amunt i avall, etc.
#1 - Montserrat Vila el día 04-04-2011 a las 16:24:44
Els temps ens farà veure que en Riart ha estat un extraordinari alcalde per Solsona. Quatre anys d'una gestió insuperable que només dos accions (molt ben controlades pels de l'oposició al seu dia) varen ser suficients perquè no pogués repetir, l'avinguda Sant Jordi (uns rics que no volien pagar el que els hi corresponia per sol edificat) i el pati de l'escola Setelsis (conflicte molt ben aprofitat i estudiat per part del Comú per desgastar-lo i la direcció de l'escola, també del Comú, amb les seves vergonyoses manifestacions i crits als plens de l'Ajuntament)

riart s'acomiada al Ple

Riart agraeix el tracte rebut durant aquesta legislatura

El portaveu del grup municipal de Convergència i Unió i exalcalde de Solsona va fer una valoració de la legislatura aquest cap de setmana

14:34
VOTA LA NOTÍCIA
Enviar
Imprimir
Aumentar el texto
Reducir el texto

D.P./SOLSONA El portaveu del grup municipal de Convergència i Unió i exalcalde de Solsona, Jordi Riart, va fer una valoració de la legislatura en el torn de precs i preguntes del ple celebrat dijous passat, la darrera sessió ordinària d'aquest mandat. Riart va definir la legislatura d'accidentada, "tant en l'àmbit personal com d'equip de govern", però "a part d'això hi ha hagut molts acords (i també desacords)", va puntualitzar. Amb tot, Riart va voler remarcar que "m'he sentit molt còmode en aquelles qüestions en les quals hi ha hagut un debat" i també "molt respectat", un fet que "els vull agrair, si més no a títol personal".

Quant a l'alcalde, David Rodríguez, va remarcar que Riart "ha tingut el privilegi i l'honor de ser l'alcalde de la ciutat, una experiència que ningú no ens pot treure". El batlle va recordar que encara hi ha un ple extraordinari previst abans de tancar la legislatura, però va voler deixar constància de la "relació cordial" que hi ha hagut amb l'oposició. Rodríguez considera que "sempre hem sabut distingir entre la política i l'àmbit personal", per això considera que "ens hem de felicitar tots plegats".

Pisos Zona Gran Vía 2

Pisos Nuevos de 1 a 3 habs. Cerca FGC y metro L9. PisosNuevosPlazaEuropa.com

Pisos nuevos Barcelona

Los más baratos del Eixample. 1, 2 y 4 habs. Entrega 2011. Promoecoqualitat.com/Barcelona

Promollar Futur

Venda de pisos d'obra nova al centre de Sant Cugat del Vallès. www.promollar.es


COMPARTIR

2 comentaris

#2 - Isidre Molas el día 04-04-2011 a las 17:26:51
Us n'heu adonat que quan ja havien fet fora el Riart (després del pacte tripartit de despatxos) es van acabar totes les mogudes vehiculades bàsicament a través del Celsona? Evidenment ja manaven aquells que els pseudointelectuals (Abella, Davesas, Rojigualdo, etc.) volien. Si ara guanya (i pot fer govern) l'Algué ja tornarem a veure els escrits al Celsona: un que la dreta això i allò, l'altre que vol vol entrar a la Catedral, i amunt i avall, etc.
#1 - Montserrat Vila el día 04-04-2011 a las 16:24:44
Els temps ens farà veure que en Riart ha estat un extraordinari alcalde per Solsona. Quatre anys d'una gestió insuperable que només dos accions (molt ben controlades pels de l'oposició al seu dia) varen ser suficients perquè no pogués repetir, l'avinguda Sant Jordi (uns rics que no volien pagar el que els hi corresponia per sol edificat) i el pati de l'escola Setelsis (conflicte molt ben aprofitat i estudiat per part del Comú per desgastar-lo i la direcció de l'escola, també del Comú, amb les seves vergonyoses manifestacions i crits als plens de l'Ajuntament)

dijous, 5 de novembre de 2009

Autodeterminació i sobirania.

Dos conceptes diferents, que cal no confondre. El primer es refereix al dret fonamental de tot poble a triar el seu propi destí. El segon vol dir la tria ja feta, la ja possessió i el gaudi d’aquell dret, el seu exercici sense cap estrany o impertinent que s’hi fiqui pel mig de manefla.
Jo més m’estimo contraposar autodeterminació i sobirania, que aquella i independència. Independència és un concepte negatiu ─en especial si ens ho mirem de la banda dels contraris─, i confús, perquè els catalans no cerquem de ser “independents”, sinó sobirans, que un poble avui no pot ser independent dels altres pobles del món, amb els quals cal ser germans, i solidaris, i mantenir-hi una relació de pau i de respecte, diria que de veritable amor; cap poble no pot constituir-se en una illa, al món d’avui. Passa pel mateix trau “separatista”, que també és negatiu, també és relatiu; els catalans som i vivim sense cap referent a un particular, al poder del qual ens haguem de sotmetre o a qui hàgim de viure enganxats, sinó que som i vivim en bona relació amb tot poble de bona voluntat i d’igual a igual.
Quan un poble viu sota la fèrula d’un altre ja de fa anys, la gent d’aquell es confon i acaba per considerar el poble que té damunt, el seu mentor i el seu amo, i se sotmet a les seves regulacions com si res. Oi més, la pràctica de deixar-se regir segrega un costum i a la llarga es converteix en un rentat de cervell que fa creure al subordinat que aquesta és la seva situació lògica i natural. Situació que només pot ser superada si n’hi ha dintre d’ell de clarividents i de decidits que facin veure a la massa ensopida, i enganyada, quina és la seva veritable dignitat: la llibertat, la seva sobirania, dot i privilegi inalienables. Dons que el poble dominant abans ha corregut a criminalitzar per tal de confondre més el dominat.
Després de llargues tongades de foscor, d’obscurantisme, molt ben articulats pel qui li ha usurpat la sobirania, Catalunya reneix a aquest feliç moment de formar consciència del seu dret mercès a l’acció decidida d’uns homes que n’han llegit els signes del temps, que han llegit, en aquests signes, el moment de despertar els seus germans. Els catalans, en aquests moments, vivim una veritable renaixença; renaixença al seny i a la justícia envers nosaltres mateixos. Renaixença que ha de donar fruits definitius i encara de més abast que l’altra, la que germinà amb el romanticisme.
Aquells dos conceptes són diferents, sí, però van lligats en un mateix procés, són un abans i un després en la mateixa línia. Allò que ara volem els catalans és centrar la idea del dret a determinar-nos, per després, més endavant, decidir-nos a ser sobirans. El lema que han adoptat uns quants ciutadans de Solsona ho expressa molt bé: Volem decidir. Exacte. El de Bellpuig, per citar els dos que jo sé bé, és: Bepa, és a dir, Bellpuig per l’autodeterminació. La formulació del nostre dret ens donarà un puntal sòlid, ens mesurarem i veurem la força que tenim per a decidir-nos a ser sobirans, formant un tot.
Malgrat la nostra força, necessitem la protecció dels forts del món ─d’Europa(?), de l’ONU, dels Estats Units(?), dels pobles del món, en especial d’aquells que pateixen domini com nosaltres─, i tots aquests, si veuen que el poble català ha votat que SÍ al seu dret, estaran en bona disposició d’ajudar-nos. Per sort nostra, el món ja rebutja els aixecaments militars i les guerres; no vull dir que no n’hi hagi, però la gent, el món les rebutgen. Jo sempre he defensat que un grapat de catalans eminents han d’anar a visitar governs representatius del món per a explicar-los el nostre cas i perquè després protegeixin la nostra decisió.
Entretant cal fer costat als ciutadans de cada poble de Catalunya que activen les reunions de cara a preparar la consulta popular. Suportem-los, invitem-hi als desviats, als tant-se-me’n-fum, als porucs, que n’anem plens de tots aquests. Fem-hi participar la nostra organització cívica. Per sort, hi ha reunions d’aquest caire en cada poble de Catalunya. Aprofitem el gran moment, siguem-hi tots. Assabentem-nos de quan se celebra la reunió setmanal al nostre poble, i siguem-hi.
I convé molt que hi hagi una catequesi, vull dir una explicació del dret, a la massa ignorant, i d’allò que intentem. Cal dir-los que deixin de banda els prejudicis, l’auto odi, els tabús, les pors, les cagarrines de fins ara. Recordeu allò d’aquella senyora catalana que deia al bisbe Deig:”Com podeu dir-nos, vós, que estimem Catalunya?”. Catalunya era, és, pecat.
Aquesta activitat no la poden portar els ajuntaments, ”oficialment”, per allò de ¡la Constitución!, ¡el estado de derecho!, ¡la unidad! La portem nosaltres, el poble. El poble té una força tremenda, quan va unit; el poble és anterior a la constitució i a la unidad, és anterior a tots aquests romanços de la Xina. I això és el que temen. Tenen por a la veritat. Aquest va ser tot el soroll amb Ibarretxe, no volien saber la veritat sobre el poble basc. No volen que se sàpiga què vol el poble perquè, aleshores, si hi ha veritable democràcia, cal fer-li’n cas, ja que és ell, el poble, qui mana. Nosaltres tirem endavant per amor a la veritat i a nosaltres mateixos. I deixeu que es posin nerviosos tant com vulguin posar-s’hi.
I contra qui va aquesta campanya? Contra ningú. Va a favor dels catalans, a casa seva. I a favor de tots aquells qui vulguin ser catalans, a casa dels catalans. Per tal de restituir-los la seva dignitat, que és la seva llibertat, encarnada en la plena sobirania.

dimecres, 30 de setembre de 2009

CONSULTA A ARENYS

Que si només han votat el 40% del cens a Arenys de Munt segons tele 5, i que a la resta, el 60%, n’han passat olímpicament perquè no ho entenen o no ho volen entendre. Possiblement també perquè no els dóna la gana, per ignorància o perquè ja sabem qui son, tenen la desgràcia de pensar només en espanyol.

Aquests nouvinguts que no us identifiqueu amb el poble català, els de la ignorància política, els que ens heu imposat el castellà a Catalunya por cojones, per mi ja podeu marxar tots, no us necessitem per res. A part, hi ha allò que en diuen respecte. Catalunya us ha respectat i acollit quan a la vostra terra eren uns moments de gana i xapó, per tots els que s’han integrat a Catalunya, que desgraciadament no son majoria. L’exemple d’Arenys un 60% que no han votat. Son els que no porten la Catalunya al cor, la Catalunya que us ha acollit i respectat, cosa que no teníeu a la vostra terra, la Catalunya espoliada per l’Imperio i, amb tot, us ha donat comprensió i tot el que tenia. Una Catalunya privada de llibertats i odiada pels mateixos republicans espanyols, acollia als quasi morts de gana de l’Espanya profunda, maltractada pel caciquisme.

Aquests, desgraciadament, molts continuen pensant en espanyol. Continuen essent de su tierra al marge del sentimentalisme, em costa entendre-ho i us posaré un exemple: si jo m’hagués trobat a Catalunya amb el fet d’haver de passar per les misèries que heu passat vosaltres, circumstàncies aquestes que m’haguessin obligat a traslladar-me a Andalusia, per exemple, i allà, m’hagués trobat tot el que heu trobat vosaltres a Catalunya... per mi, viva Andalucía. Si no enteneu això, teniu un greu problema d’hispanitat imperialista crònic molt greu, pràcticament únic al món, o és que només enteneu la veu i les ordres del cacic?



Joaquim Pugnau Vidal.

dilluns, 28 de setembre de 2009

Arenys de Munt, per Pere Ortís

I ara!, ¿aquest poble que hauria d’anar el primer, per les raons de bell antuvi exposades, va el darrer? Els primers seran els últims, que em perdoni l’abecedari. I és que acabo d’arribar de lluny, en vigílies de la diada, 2009, després d’un mes llarg de dejuni de noves locals, i ara em trobo amb aquesta que, en aquella població del maresme, l’alcalde, senyor Carles Móra, ha decidit de celebrar un referèndum sobre la sobirania de Catalunya. En la qual cosa compta amb el suport dels millors veïns, davant l’expectació del nostre Govern i del poble català. És absolutament de justícia que l’últim deix d’aquest recull sigui l’escaiença que, de cop i volta, ens dóna base i fonament per a un optimisme i un trosset d’il·lusió respecte a la terra partida(*).
És un gran què, vol dir que comencem a anar pel camí recte. El lector que m’ha llegit, en aquest i altres reculls, sap molt bé que sempre he defensat que la decisió dels municipis catalans, lligada amb la del nostre Govern autònom respecte a la nostra plena sobirania, és el camí adequat per a assolir la llibertat que ens pertoca. Un referèndum oficial ─vull dir aquell que es fes sota el control del govern de Madrid i participat pel magma de ciutadans que ell ha empès dintre casa nostra precisament perquè en aquest cas diguin NO─ no ens convé i tampoc no fóra just. La unió amb Castella no ha estat feta per la lliure decisió dels catalans, per un referèndum en el qual ells hagin votat un SÍ, sinó que ha estat feta per la força de les armes i a base de terrorisme estatal; amb aquesta enumeració em cito a mi mateix, cita que precisament a alguns ja els pot semblar la cançó de l’enfadós, ves.
Finalment, hem emprés el camí que es va proposar Ibarretxe. Seguim el bon exemple dels bascos i ens donem la mà amb ells. Ara això ha de tirar endavant, alea jacta est, “la sort està tirada”, la cosa va en marxa. Cal que ho facin els municipis catalans ─els regits per Convergència i Unió, per Esquerra Republicana, pels sincerament catalans─ i també s’hi han d’ajuntar els municipis bascos, que és el gran moment. Tots alhora tindrem una força que farà el nostre moviment indestructible. Hi tenim el dret, és el nostre privilegi, i ben vinguda l’hora que comencem a exercir-los. Ànims, és una gran invitació als pusil·lànimes, a aquells catalans que són víctimes d’un rentat de cervell del qual ni s’adonen. Cal que els catalans s’analitzin i reformin les seves idees, eliminin els seus tabús i l’auto odi.
Aquests plebiscits aproximen el tema de la sobirania a la gent, la gent el conceben com a possible, i després l’encaixen com a lògic i, un pam més enllà, com a convenient. Heus ací perquè reguitnen tant els diaris castellans.
I no temem ningú. Ni l’estat espanyol, ni aquest grup de falangistes que ho volen podrir i suprimir. Ja sabem qui són. L’episodi que han ofert ha estat grotesc; l’ase em fum si entenc què volen dir amb allò que tant han vocalitzat de ¡libertad!, ¡libertad!; no hi ha aumon ningú tant negat com ells al recte sentit d’aquesta paraula. Tristos espanta-sogres. Però apliquem-los allò de terroristes, perquè ho són, perquè volen suprimir-nos pel terror, ens amenacen amb la violència per tal d’acovardir-nos, perquè utilitzen la sagrada paraula llibertat en to de terror. I potser que ens amenaçaran amb la guerra, si continuem sense fer-los-en cas. I si ens la fan, la guerra, no els l’admetem, deixem-los passar enllà, el món lliure estarà a favor nostre, alçarà el crit, les altes institucions, com és ara l’ONU, el Parlament Europeu i molt possible que també els poderós Estats Units, ens faran costat i intervindran a suprimir la guerra, primer, i després a protegir la voluntat del nostre poble i la del bascos. Quina sort que no tenim armes, esforcem-nos amb sense per a implantar l’imperi del diàleg, de la justícia i de la pau. I si aquelles institucions ens deixen a l’estacada, ja no hi ha món, no hi ha civilització, ni esperança per a tota la humanitat: només via a l’esgarrapada, a la llei de la selva, que és la del ben armat, l’obscura sort de la humanitat, el triomf final de l’odi, de la guerra i de la mort.
Que l’acte de l’Ajuntament d’Arenys no està permès per la Constitució? La llei positiva no pot contradir la llei natural. Sempre hem dit que aquesta Constitució és invàlida. Perquè s’oposa als drets naturals dels pobles ibèrics, de les nacions ibèriques.
Se senten rumors de palpitacions en altres municipis que es disposen a seguir l’exemple d’Arenys de Munt. Areny té una connotació d’aridesa, d’arena de platja o de desert, d’allò que és un ermàs, però rexiquets quina fertilitat! Cal fer-los barretada, han ructificat els primers!
He estat quatre o cinc vegades pel Maresme, però mai he visitat aquesta població. He sentit que tenen una plaça de Catalunya i una rambla. Per tant és un poble bonic, però sobre tot ho és per la ment clara i la voluntat ferma dels seus ciutadans. Ara els faig una visita espiritual, ampla i de ple suport.
Que la participació de votants no ha estat tan alta com hauríem volgut? No importa. És el primer germen, comença la gestació. Ara cal ajudar-lo a créixer, a multiplicar-se. No ens desanimem mai. Constància, pau, unió, diàleg, civilitat. El dret és nostre, el camí és nostre, ningú no ens els pot prendre. Disposem-nos a trobar entrebancs, però són superables, no ens desanimem mai.
(*) Aquests referents van a un recull d’una trentena d’escrits de tema sobiranista, “Solcant la terra partida”, que està al caure.